Ahir vaig llegir aquesta frase: «Espero que guanyis aquesta guerra que no expliques a ningú», i vaig pensar en tu.

No et coneixem. És cert. Vens, ens llegeixes i te’n vas. Som una newsletter més. Però per a nosaltres tu ets algú molt important. No saps quant.

Cada vegada que obres una d’aquestes cartes digitals, tota casa nostra vibra d’alegria. El dia que et vas unir a la nostra comunitat ho vam celebrar. Lolita Perrins creixia! Com no havíem de notar la teva presència?

Ets important. Creu-t’ho.

Però no sabem qui ets. No sabem si ets feliç, si ara mateix tens entre mans una guerra contra alguna malaltia, alguna pèrdua familiar, un desamor o, simplement, aquell cansament estrany que s’apodera de nosaltres després de l’estiu i que necessita tota la nostra atenció perquè ens tornem a aixecar.

No, no et coneixem, però t’apreciem prou per desitjar que, sigui el que sigui que t’estigui passant, sigui passatger i tornis a somriure aviat.

Compartir amb els altres el que ens passa és important. Ho sabem.

El meu pare va morir fa un mes. Dir-ho en veu alta no allunya la seva absència, però la fa més suportable.

Tots tenim guerres. Algunes s’expliquen i d’altres es lliuren en silenci. I potser per això importa tant saber que hi ha algú a l’altra banda. Que, d’alguna manera, el nostre amor pels llibres ens fa més forts si estem junts.

Per això, avui volíem dir-te que som aquí.

Perquè, en un món tan volàtil, ser-hi quan toca és mitja batalla guanyada.

Per descomptat, i fins que ens tornem a llegir, si us plau, sigues feliç.